Un model insostenible

A hores d’ara queden pocs dubtes (o pocs n’haurien de quedar) sobre la necessitat de transformar radicalment un sistema agroalimentari que ens condueix al col·lapse. El fet de disposar durant tot l’any, als prestatges dels supermercats, d’aliments produïts arreu del món que en molts casos podrien ser produïts molt més a prop, fa que la distància que recorren els aliments abans d’arribar al nostre plat sigui esgarrifosa, provocant un colossal malbaratament de combustible en el transport de mercaderies. La contínua presència de productes que ni són de proximitat ni són propis de la temporada, ha fet que bona part de la ciutadania hagi perdut la connexió amb els cicles agraris naturals. Les llarguíssimes distàncies recorregudes afecten no només els productes acabats, sinó també els inputs que s’utilitzen en la seva elaboració. Un cas especialment greu el constitueixen els pinsos de soja destinats a la cabana ramadera europea provinents de països com Brasil, Argentina, Bolívia o Paraguai, on els monocultius de soja estan fent desaparèixer enormes extensions de boscos i selves.

Altres vessants del procés productiu reforcen la insostenibilitat del model, hereu dels canvis introduïts en l’agricultura amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial: mecanització, amb la conseqüent eliminació de la mà d’obra; aplicació massiva d’agroquímics; augment de l’escala de producció, per tal d’augmentar exponencialment la productivitat de cada persona implicada en l’agricultura i per tant els guanys empresarials; i concentració de la terra en poques mans. Una agricultura, en definitiva, cada cop menys camperola. Els experts en agroecologia de la Universitat de Berkeley Miguel Ángel Altieri i Clara Inés Nicholls han assenyalat la ineficiència d’aquest model que podem anomenar d’agricultura industrialitzada, perquè ocupa el 80% de la superfície agrícola mundial, consumeix el 80% de l’aigua de la globalitat de l’activitat agrícola i genera entre el 20% i el 30% dels gasos amb efecte hivernacle que s’emeten al planeta, per produir només el 30% dels aliments que consumeix la humanitat. Actualment l’agricultura és l’activitat econòmica que genera més emissions d’òxid nitrós (N₂O) i gas metà (CH₄)_, tot i que també és una considerable emissora de diòxid de carboni (CO₂).

Per assolir importants economies d’escala i el control de grans extensions en aquesta agricultura tan poc sostenible, es fa necessari homogeneïtzar els paisatges agrícoles. Des de fa dècades, nombrosos estudis científics, com el que va dur a terme a principis dels anys setanta el National Research Council dels Estats Units, han demostrat la vulnerabilitat davant de plagues i malalties lligada a la homogeneïtat genètica i ecològica dels cultius. També els professors David B. Lobell i Sharon M. Gourdji, en el seu treball The Influence of Climate Change on Global Crop Productivity, van apuntar més recentment que la reducció de la diversitat d’espècies conreades augmenta molt la capacitat destructiva d’una sola plaga o malaltia i torna els sistemes agrícoles moderns extremadament fràgils enfront la variabilitat del clima.

La relació entre agricultura i canvi climàtic és bidireccional, és a dir, no només l’actual model agrícola és un agent inductor del canvi climàtic, sinó que els canvis en els patrons de comportament del clima ja estan tenint serioses afectacions en la producció agrícola. Amb el progressiu augment de les temperatures, les plagues i malalties s’estan fent més agressives i estan ampliant el seu radi d’acció. Les franges altitudinals on poden afectar els agents patògens s’estan ampliant, ja que les terres més altes són menys fredes que fa unes dècades. Així mateix ja fa molts anys que s’ha constatat una progressiva transformació del comportament de les precipitacions, amb una tendència cap a fenòmens cada cop més extrems que originen erosió dels sòls agrícoles. Potser el més preocupant és que la violència i freqüència d’aquests fenòmens està superant el que havien establert moltes previsions, ja ho va demostrar fa gairebé dues dècades el Soil and Water Conservation Society (SWCS), fins i tot abans de ciclons que s’han produït posteriorment amb una capacitat destructiva desconeguda.

Un necessari canvi de paradigma

Enfront d’aquest model, l’agroecologia proposa un diàleg entre els coneixements agrícoles tradicionals i les aportacions del coneixement científic modern per tal d’assolir formes sostenibles de gestió dels recursos naturals. Per una banda, posa en pràctica tècniques agràries que recuperen la fertilitat del sòl i aposta per les varietats i races locals, pel policultiu i pel manteniment de la biodiversitat, amb l’objectiu d’aconseguir sistemes més resistents. Per una altra, reivindica un desenvolupament rural sostenible basat en el coneixement tradicional i la gestió integrada de ramaderia, agricultura i silvicultura. Aquesta gestió integrada permet un reciclatge dels recursos, perquè la tinença d’animals permet adobar els camps de cultiu, i les restes dels cultius no aptes pel consum humà serveixen per alimentar els animals.

L’agroecologia incorpora l’agricultura ecològica. L’equip d’experts en agricultura ecològica de la Universidad Autónoma Chapingo (Mèxic) la defineix com un sistema de gestió de la producció que millora la salut dels agroecosistemes gràcies a pràctiques que exclouen l’ús d’agroquímics. Però també integra aspectes socials i econòmics, com formes de comercialització justes per productors i consumidors, aspecte clau si es vol que tingui continuïtat un actor essencial de la cadena alimentària, el pagès. En aquest punt l’agroecologia troba punts de contacte amb el Comerç Just, un moviment nascut a finals dels anys 1980 als Països Baixos que té com un dels seus principis fonamentals garantir preus més equitatius pels petits productors. En aquells inicis, els petits productors que participaven en el Comerç Just estaven articulats sobretot al voltant de cooperatives productores de cafè del sud de Mèxic.

Aquesta alternativa anomenada agroecologia es tradueix en la prestació de serveis ambientals de gran vàlua, com el manteniment de la biodiversitat o la captura de gasos que generen l’efecte hivernacle. L’agricultura ecològica té un elevat potencial de captació de CO_2, que l’European Climate Change Programme (ECCP) ha quantificat en 1,98 tones per hectàrea i any. Un factor bàsic en aquesta mitigació del canvi climàtic és la no aplicació de fertilitzants nitrogenats de síntesi química, que està demostrat que incrementen els processos d’oxidació de la matèria orgànica i, per tant, la pèrdua de carbó orgànic dels sòls agrícoles, segons van explicar els investigadors Johannes Kotschi i Karl Müller-Säman en un treball elaborat per a la International Federation of Organic Agriculture Movements (IFOAM) que portava per títol The Role of Organic Agriculture in Mitigating Climate Change -a Scoping Study-. A més, l’agricultura ecològica permet estalviar la gran quantitat de gas que s’utilitza per elaborar fertilitzants químics: en la fabricació d’una tona mètrica d’amoníac anhidre (NH₃), producte inicial del qual es deriven la majoria dels adobs nitrogenats, es consumeixen uns 3.500 m3 de gas natural. La rotació de cultius, habitual a l’agricultura ecològica, a més de reduir les pèrdues de nitrogen, augmenta la biomassa subterrània i en conseqüència la capacitat del sòl per retenir carboni. Una altra mala pràctica que evita l’agricultura ecològica és l’excés de fertilització que comporta emissions de nitrogen, perquè no s’utilitzen fertilitzants químics i l’aportació de nutrients s’ajusta proporcionalment a la producció.

El cas del cafè

El cafè, produït en la seva totalitat en latituds tropicals o subtropicals i consumit en un percentatge molt significatiu en països occidentals industrialitzats, no és a les nostres latituds un producte de proximitat però sí que és un producte molt consumit, de fet continua sent un dels productes agrícoles més consumits arreu del món. Són molt nombrosos els estudis que s’han fet ressò de l’extraordinària biodiversitat associada a les parcel·les de cafè dels petits productors, ubicades en zones muntanyoses, amb pendents pronunciats i majoritàriament sota ombra, de forma que en realitat són boscos en els quals també hi ha plantes de cafè.

Reprenent la qüestió de les plagues i malalties esmentada més amunt, la plaga del rovell que va afectar el conreu de cafè de molts països llatinoamericans la passada dècada va mostrar una gran agressivitat, i el més destacable és que va afectar en alçades on mai no s’havia observat aquest fong. Això es va poder comprovar a l’estat de Chiapas, principal productor de cafè de Mèxic, on la plaga va malmetre plantes de cafè en alçades de fins a 1.700 msnm, un fet insòlit en la història del cafè de Chiapas. És rellevant que les plantes de cafè conreades de forma ecològica van ser menys afectades per la plaga, fet que obeeix a ser plantes que estan més sanes i que segueixen uns ritmes de producció menys forçats pels agroquímics.

Experts en modelització del canvi climàtic han conclòs que els canvis que ja s’observen a Colòmbia i Centreamèrica, que són grans productors de cafè, com sequeres que es perllonguen més en el temps, pluges més intenses però de menor durada i major variabilitat interanual de les temperatures, ampliaran el rang d’afectació dels patògens que afecten els conreus, entre ells el cafè. En el cas del Brasil, principal productor mundial, alguns estudis pronostiquen que l’àrea actualment dedicada a aquest conreu s’haurà de redistribuir geogràficament, però també que a mitjans d’aquest segle en conjunt patirà una important disminució, que podria arribar a ser del 60% en el cafè no conreat sota ombra. Tal com diu Stuart G. McCook, un dels majors experts en la història del cafè, en el títol del seu darrer llibre, Coffee Is Not Forever. Si continuem com fins ara, podem començar a pensar en escenaris en què no disposarem tan fàcilment i amb tanta abundància de determinats productes, i evidentment arribaran als consumidors finals a un preu bastant més elevat que en l’actualitat. Per tant, sembla convenient introduir criteris de sostenibilitat en la producció, transport i consum d’allò que mengem i bevem. Fer-ho no només és important, sinó que a hores d’ara ja és urgent.